dimecres, 24 de desembre del 2014

Sobre gel - Capítol 3

-No, de veritat, a on anem? És una mania que tinc; necessito saber a on vaig, sinó no vaig còmode pel carrer.
-De veritat, amb lo maco i filosòfic que m’havia quedat! Has espatllat el moment màgic. Ara ja no és el mateix.
-Perdona, no hi havia pensat...
-Això, ara intenta arreglar-ho! –em diu l’Eric amb cara de pomes agres.
-Vaaaaaa, no t’enfadis, que ja saps que t’estimo molt i no ho deia amb intenció d’ofendre!
-Si creus que una disculpa és suficient, ho portes clar.
-O sigui que t’hauré de recompensar, eh? –li dic amb un somriure murri-. D’acord. A veure si això funciona.
M’apropo a ell, li passo els braços pel coll i li faig el petó més apassionat que he fet mai a ningú. Al principi es queda igual, però al cap de res no es pot resistir i em torna el petó. Em passa els braços per la cintura i m’acaricia l’esquena. És tot perfecte fins que algú ens passa pel costat, ens dóna un cop i ens diu:
-Aneu a un hotel home!
Ens separem i llancem una mirada assassina a la persona que ens ho ha dit, que ens mira amb l’alarma i la vergonya pintada a la cara i surt corrents amb la cua entre les cames. Aleshores, ens mirem i ens riem de la situació tan surrealista que acabem de viure. Quan parem de riure, li dic:
-Va, ara de veritat, a on anem, Eric?
-Ets pesada eh? La veritat és que jo tampoc ho sé. Havia pensat d’anar a fer un tomb pel barri i berenar alguna cosa a alguna cafeteria. Què et sembla?
-Em sembla perfecte.
Anem caminant pels carrers del barri. N’hi ha d’amples, d’estrets, de concorreguts i de buits. Ara estem al carrer Rogent. M’encanta aquest carrer durant aquesta època de l’any. El terra està ple de fulles, i com que aquest matí ha plogut, el terra desprèn una mena de llum pròpia. Sembla un mirall enganxat al terra, perquè es veuen els arbres reflexats. Quan sigui fosc, es veuran els reflexos de les llums que han col·locat. Pugem el carrer amb tranquil·litat, parlant de les nostres coses, quan de cop la veig asseguda a un dels bancs del carrer.
-Oh no –dic amb l’horror pintat a la cara.
-Què et passa? –em pregunta l’Eric, mirant-me espantat.
-Mira qui hi ha asseguda al banc de la dreta.
Aixeca la vista i mira cap a on li indico. Aleshores diu:
-Oh no.
-Ahà –li responc.
La persona que acabem de veure (per a la nostra desgràcia) és la noia més cotilla i la que pot dir més paraules seguides de tota la classe. La Natàlia. Si parles amb ella és força simpàtica, però no li pots explicar res perquè fa que les notícies i els secrets corrin com la pólvora per tot l’institut.
-Deixa’m anar –li dic a l’Eric de sobte.
-Què? Per què?
-Perquè si ens veu i no estem agafats cap problema, hem quedat com dos bons amics per anar a fer una volta. Però si ens veu agafats... cagada.
-Sí, tens raó.
-Va, passem per davant seu. Espero que de totes maneres no ens vegi...
Però dec haver fet alguna cosa moooooooolt dolenta en una altra vida, perquè el cel em castiga i la Natàlia ens veu. Ens saluda, la saludem i, per la nostra desgràcia, s’aixeca del banc i ve directa cap a nosaltres.
-Hola nois! Què, heu sortit a fer una volta? Jo també, però m’he cansat de caminar i he dit “Va, vaig a seure a un banc una estona!”. Bé, no ho he dit, ho he pensat, perquè si ho hagués dit la gent segurament m’hauria mirat estrany... Fa una estona ja que estic asseguda aquí. He estat parlant amb la Marina per Whatsapp, i a que no sabeu què m’ha dit? Que està sortint amb el Pol! Que fort oi? Jo també m’he quedat súper al·lucinada, perquè no enganxen ni amb cola. El Pol jo el veig millor amb la Cristina, mira què et dic. No sé, trobo que fan millor parella. Tot i que no es porten molt bé, així que no sé si podrien estar junts, però com molta gent diu, “El roce hace el cariño” no? Escolta! Ahir vaig estar parlant amb la Júlia i em va dir una cosa que em vaig quedar COOOOM? Em va dir que...
Aquí em desconnecto. El meu cervell ja no aguanta més paraules seguides. És que aquesta noia no necessita respirar mai? Jo dic dues frases sense agafar aire i quasi m’ofego... L’Eric i jo ens mirem amb desesperació. Estic segura que els dos pensem el mateix. “Que calli ja, si us plau”. Però sabem que si no hi intervenim es pot passar tota la vida parlant, així que faig el cor fort i li dic:
-Natàlia, em sap greu però hem de marxar. Tenim molta pressa.
-Ah sí? A on aneu?
-A un lloc, però no et podem dir on –li dic.
-I per què no? Ja saps que jo...
-Si dic que no t’ho podem dir és que no t’ho podem dir –li dic amb les dents apretades. Aleshores poso el somriure més realista que puc i li dic: -Adéu, ja ens veurem a l’institut!
Agafo l’Eric pel braç i me l’emporto quasi arrossegant-lo. La Natàlia ens mira amb cara de sospita. Això em fa molt mala espina.
-Has vist com ens mirava? –em diu l’Eric quan ja som prou lluny d’ella.
-Sí. Molt em temo que dilluns a l’institut serem el tema del dia.

de moment no hi ha més capitols d'aquesta història però buscarem altres històries i quan surti el quart capitol el publicarem!!! us ha agradat l'història de l'Anna? coneixeu algu que s'assembli a la natalia?
si voleu llegir més històries seves entreu a eltempspassavolant.blogspot.com

dimarts, 23 de desembre del 2014

Sobre gel - Capítol 2

L’endemà em desperto al llit i penso en el que va passar ahir. “No pot ser. NO POT SER!” és el primer que em ve al cap.

Ahir, quan vaig arribar a casa, els meus pares em van dir que se’m veia més feliç del normal.

-Que ha passat alguna cosa especial, avui? –em va preguntar la meva mare, tan astuta i perspicaç ella.

-Nooooo, que va –li vaig respondre jo. Però crec que no va colar.

Se’m notava a la mirada, en la forma de moure’m i de parlar. Anava flotant sobre un núvol de cotó, però no de color rosa. No m’agrada el rosa.

Estava tan a la Lluna de València que em vaig xocar tres cops contra la paret de la meva habitació. Sé que puc semblar una mica bleda, però la veritat és que flotava pel cel. Feia temps que érem amics, però es notava una atracció mútua que cap dels dos gosava confessar.

En fi, que és tot molt bonic. Flors i violes.

Ara estic a la meva habitació, somiant desperta, quan la meva mare entra tan de sobte que caic de la cadira.

-Anna, estàs bé? -em pregunta.

-Sísísísísísí mama, estic genial. Només em fa una mica de mal el cul -li responc.

-Escolta'm un moment. Sé que ahir va passar alguna cosa entre l'Eric i tu a la pista de gel. Saps que pots confiar en mi. M'agradaria que m'expliquessis què va passar. I no em diguis que no va passar res, perquè ahir a la nit mentre sopàvem se't notava a la cara. A més, vaig sentir com et xocaves contra la paret perquè anaves molt despistada.

Ostia, la meva mare deu ser descendent de Sherlock Holmes o algú amb unes capacitats detectivesques similars.

-Re, mama, que estic sempre en los mundos de Iupi -li dic, però la meva mare m'ha calat, o sigui que decideixo dir-li la veritat-. D'acord mama. Ahir l'Eric i jo vam anar a l'Skàting, li vaig ensenyar a patinar sobre gel, vam berenar al bar de dalt, vam patinar una estona més i vam sortir. Però quan anàvem a marxar cadascú cap a casa seva, ens vam... ehem...

-Us vau fer un petó, oi? -em diu la meva mare amb un somriure murri als llavis.

-Sí -li dic, i noto que em pugen els colors a la cara-. Avui he tornat a quedar amb ell, aquesta tarda. Anirem a fer una volta. No t'importa, oi?

La meva mare sospira.

-No, no m'importa. Passeu-vos-ho bé. I si feu alguna cosa, feu servir condó!

-Mama! Que vam començar a sortir ahir! A més, ja saps que ho tinc molt present, jo, tot això! -li dic amb uns ulls com unes taronges i un to alarmat i sorprès alhora-. I ara deixem de parlar d'això; no em sento còmode.

-D'acord, d'acord. Però has de tornar a casa a les vuit i mitja. Ni un minut més tard, entesos? 
-Entesos. Gràcies mama -li faig un petó i surt de la meva habitació. Hem quedat a les quatre i ja són les tres i mitja! M'he de començar a vestir.

Toc toc toc. Al cap de mitja hora truquen a la porta. És ell! Em sento rara. Mai havia tingut cap relació abans... Sempre m'enamorava d'algú que no em feia ni cas.

-Hola preciosa -em diu l'Eric, i em fa un petó. Va guapíssim: dessuadora ampla, de les que a mi m'agraden, texans i bambes. Senzillament perfecte.

-Hola guapo -li responc, i li agafo la mà. M'apropo a ell i l'abraço. Fa molt bona olor.

Sortim al carrer i ens posem a caminar, però no sé cap a on ens dirigim.

-A on anem? -li pregunto.

-A on ens porti el destí -em respon.
aquí teniu el segon capitol demà el tercer

dilluns, 22 de desembre del 2014

Sobre gel

Pujo al bus, pago i vaig cap al mig del vehicle de dos vagons. Sempre m’ha agradat estar al mig de l’autobús; em fa sentir, no sé, especial en certa manera. Davant meu hi ha una parella amb dues criatures, i asseguda al meu darrere hi ha una senyora que sembla que acabi de sortir de la perruqueria.
Vaig escoltant música, però hi ha algú al bus que sembla voler imposar el seu gust musical perquè sento més les seves cançons que no pas les meves. El conductor frena de cop i em va de poc que no caic a sobre dels dos nens petits. Aquest és l’únic perill de la part del mig de l’autobús de dos vagons, però també és el que la fa més emocionant.
Al cap d’una estona em baixo, ja he arribat a la meva parada. Hem quedat a davant de l’Skating, anem a patinar una estona. Bé, de fet jo vaig a patinar; l’Eric només va a caure de cul, cosa que m’estranya força, perquè va ser ell qui em va proposar d’anar-hi...
Arribo a l’entrada i ja el veig fent cua. M’hi apropo, el saludo i ens fem dos petons. No triguem massa a pagar les entrades, entrem i anem a buscar els patins. Ell es demana un 43 i jo un 39. Ens posem els patins, els guants i sortim per anar a la pista. Bé, de fet ho intentem, perquè ell quasi no s’aguanta de peu!
-Vaaaaaa, que no és tan difícil!
-Això ho dius tu, que portes quasi mitja vida patinant! –em respon.
-Doncs si no t’aguantes aquí fora, no em vull ni imaginar quan estiguem a la pista!
-Per això estàs tu, no? Em faràs una classe rapideta de patinatge sobre gel?
-Potser, si m’ofereixes alguna cosa temptadora...-li dic.
-Què et sembla això: la satisfacció de veure que ets una professora excel·lent perquè has ensenyat a patinar a un incompetent?
-Mmmm... M’ho puc pensar...-li dic amb un to juganer.
-I una bossa de quicos –em diu somrient.
-D’acooooooooooord. Tot sigui per la satisfacció de veure com aprens... i per la bossa de quicos –li responc, somrient també.
-Sobretot pels quicos, no? –em mira i es riu.
-Va, entrem ja, que si no no podrem fer res!
No sé com, però aconsegueixo que entri a la pista. Però a la mínima que es deixa anar de la barana cau de cul i jo em ric. Aleshores jo l’agafo, l’ajudo a aixecar-se i caic de cul també. Ens riem, ens aixequem com podem i li dic:
-Has d’intentar no agafar-te de la barana, si no no aprendràs mai.
-Però tu mateixa has vist que si em deixo anar caic de cul.
-Dóna’m la mà.
-Què? –em mira amb incredulitat.
-Que em donis la mà. Si no pots tu sol, ho haurem de fer junts.
-N’estàs segura?
-Que no confies en mi? –li dic, una mica decebuda.
-Sí, ja saps que sí, però...
-Doncs calla i dóna’m la mà d’una vegada –el tallo.
Em dóna la mà i, tot i que porta guants, la noto calenta. És una mà familiar, que em fa sentir segura, i em fa entrar ganes de marxar molt lluny d’aquí. Començo a patinar a poc a poquet, però tampoc serveix perquè segueix caient.
-Ho haurem de fer d’una altra manera, Anna –em diu.
-Ja sé: dóna’m les dues mans –li dic.
-I tu com patinaràs?
-Jo? Cap enrere! Així et puc vigilar, i si veig que estàs a punt de caure et podré ajudar!
Li agafo les mans i començo a patinar cap enrere, a cegues. Li costa una mica, però al cap d’una estona ja comença a dominar-ho. Patinem, patinem, patinem, i al final li agafa el tranquillo i ja sap patinar! Li ha costat força, però sembla que ho ha après. Al cap d’una estona de fer mini curses i caure de cul (menys vegades que abans, però) parem i sortim de la pista una estona. Anem al bar que hi ha a dalt a prendre alguna cosa.
-Em sap greu; per culpa meva demà tindràs el cul ple de morats –em diu.
-Potser sí que tindré el cul ple de morats, però la bona estona que hem passat no ens la treu ningú! Hem caigut, ens hem rigut... m’ho he passat molt bé.
-És veritat, ha sigut genial.
-Però després seguirem eh! No et pensis que ja hem acabat! Ara que has progressat tant no pots parar tant de cop!
-D’acord, senyora professora, però m’hauràs de seguir donant les mans.
-Per què? –li pregunto.
-I per què no? –em respon ell, amb una mirada que podria desfer tot el glaç de la pista.
Al cap d’una estona tornem a baixar a la pista, patinem, caiem i riem (amb les mans agafades) fins que tanquen. Anem als vestuaris a posar-nos les sabates, però hi ha tanta gent que ens hem de posar en un banc amb dues persones més, així que estem els dos molt junts, tan junts que puc sentir com li batega el cor, puc sentir la seva respiració accelerada. Els meus batecs i la meva respiració comencen a anar al mateix ritme que els seus, i quan ens hem d’aixecar per marxar sento que s’ha trencat un moment màgic.
-Hi havia moltíssima gent, ara al vestuari! –em diu quan ja som a fora.
-No cal que ho diguis! –li responc.
-Hi ha hagut un moment que algú casi em trepitja amb els patins!
-A mi també m’ha passat unes quantes vegades!

Cap dels dos vol separar-se de l’altre, es nota en l’ambient. Ens mirem als ulls, em perdo entre un oceà verd i li faig un petó, que va seguit d’un altre, i un altre... Passem així un quart d’hora, fins que es fa massa tard pels dos: hem de marxar cap a casa, però marxem en direccions diferents. Ens diem adéu amb un altre petó, però no és un adéu per sempre. En realitat és un hola, una benvinguda a nous sentiments que segurament duraran molt temps.

aquesta historia l'ha escrit l'anna el seu blog és eltempspassavolant.blogspot.com si hi entreu veureu que escriu molt bé, demà segon capitol
hola!!!
en aquest blog escriurem i penjarem d'altres blogs histories per adolescents esperem que us agradi